NHG: Jolene.

~En realitat és un joc, el de pendre mal.

PRIMERA PART: PRÒLEG.

Esbós nº2

Sortia del servei, aquell de carretera, tant fet merda. Em vaig aturar davant del mirall per uns eterns minuts, desitjant destrossar-lo.
Per un moment podia veure el meu puny incrustat en vidres, i la sang brollant lentament braç avall...ah, sang. Sang...

Els dits tantejàven la butxaca del pantaló, quasi involuntàriament. Un vell tick dels meus vicis em convidava a fumar, com ho feia abans amb la Noa.
Maleïda Noa, em vaig xiuxiuejar. Encara recordava el seu ull cec, buit, ansiant la meva ànima. La darrera vegada que ens vam veure va ser en aquell bosc, a cops, perquè erem massa iguals, Noa. Perquè estàves enfadada amb el món, perquè no podies suportar que ho dugués millor que tu, Noa. Coneixies perfectament els teus atacs, com jo coneixia els meus, però vas acabar sucumbint, entre fang i pluja.
Vaig ser més forta, Noa. No vaig ser jo qui et va intentar escanyar: vas ser tu qui volia morir abans de que la meva còlera m'ofegués, Noa.
Mai entendré perquè vas decidir que et digués així, potser perquè el teu nom real no pintava per a res amb la teva persona.
La teva mare es va quedar ben ample dien-te Àgape, sens dubte.

Potser no va ser culpa teva. Potser en realitat vas ser la víctima d'una sèrie de desgràcies que no vas poder parar...potser, potser.

Els pensaments sorgien com rates d'un graner. No podia parar de pensar-ho.
El meu reflexe es veia cansat: els iris negres em miràven fredament, mentres els llavis es premien en un símbol de discomformitat.

Àgape...ara ets part de mí, com jo vaig ser part teva un cop. Estem en paus.

Però realment no era així. Sé que seguia viva, però amb uns danys irreparables. Potser encara estaria tancada dins d'aquell claustre, pel seu propi bé...jo només em vaig encarregar de deixar el seu cos malmès a la porta, com un nadó al qual la mare no estima, fruit d'una passió desenfrenada...
fruit d'una violació, Àgape. Això és el que vas ser sempre.
I això va infundar el teu caràcter. La teva obsessió. El teu descontent.

El mirall seguia sencer, encara que els llops feien molt de soroll dins del meu cap.
Els cabells se m'enganxàven a la cara, semi ondulats i plens de greix, mentres que la meva pell estava força bé, amb un parell de venes però bé.
La samarreta que en un moment va ser blanca començava a tenir pinta de que l'hagués robada a un mort. Potser si, oi, Àgape? es passa molta gana entre carretera i carretera, viatge i viatge, cap a ninguna part.

Per fi vaig decidir moure'm, sortint d'aquella merda de lavabo, merda de bar de carretera ple d'enmerdats babosos...

La moto m'esperava a un costat de la carretera, amb poca il·luminació (per variar). La contemplava amb un aire despistat, mentres penjava una branqueta de regaliu als meus gruixuts però ferits llavis.

Va recordar aquella vegada a la badía.
Després va marxar.